Text íntegre de l'acte
"Una passejada per la vida de Ramon Fernàndez Jurado"
de l'1 de juny de 2013
Infància, formació i treball
Ramon Fernàndez Jurado va néixer a Almeria el dia 6 de gener de
1914. Amb la seva família va viatjar en vaixell fins a Barcelona l’any 1918. En arribar a port, els seus pares es van
sorprendre perquè la gent parlava una llengua desconeguda... Els va semblar que
era francès.
En Ramon
explicava que el seu millor record d’escola, a Gràcia, era per al mestre de
l’escola pública del seu barri, Josep Antoni Parramon, que li va saber
traspassar valors ètics, una gran curiositat per saber i l’hàbit de pensar pel
seu compte.
Va conèixer ‘El Pescaílla’, que vivia a Gràcia i
també havia arribat, com en Ramon, d’Andalusia. Les dues famílies eren molt amigues.
El pare d’en Ramon li va ensenyar l’ofici
d’ebenista i ell va fer estudis de dissenyador. Va treballar en aquests dos
camps.
Manuel Alberich,
un dels seus millors amics, company del Partit Obrer d’Unificació Marxista
(POUM), el descrivia aixÍ:
Autodidacte, com tants dels homes més
representatius de la classe obrera, arribà a assolir una meritòria cultura
forjada principalment en els ateneus i centres obrers de l’època, que eren la
universitat dels pobres. Passà per l’escola primària, per la del treball, per
la complementària d’oficis, per la de Belles Arts, àvid d’ampliar els
coneixements professionals i tècnics. En edat ja molt avançada, obtingué el
títol de professor de català de la Universitat Autònoma.
Les biblioteques
d’aquests centres i ateneus el veien gairebé cada dia.
L’esperanto
A començaments de
1931, en Ramon es va inscriure a la societat esperantista Paco Kaj Amo -Pau i amor- i
en pocs mesos ja va donar classes d’esperanto.
El seu amic i
esperantista Martí Guerrero ens llegeix el que en Ramon explicava de
l’esperanto en les seves memòries, en aquesta llengua i en català:
Ni la
esperantistoj estas homoj konvinkitaj ke la bariero de la lingvoj estas unu el
la grandaj malfacilaĵoj por ke la homoj komprenu kaj amu unu la aliajn. Estas
homoj idealistaj kaj persistemaj, multaj estas intelekte aŭtodidaktikaj,
sonĝistoj kaj poetoj, kontraŭbabelistoj, fratemaj kaj kontraŭrasistoj, amikoj
de Unuiĝintaj Nacioj, de Homaj Rajtoj, de libereco kaj honesteco.
Els esperantistes
són (som) gent convençuda que la barrera de les llengües és una de les grans
dificultats perquè els homes s’estimin i s’entenguin. Són gent idealista i
perseverant, i molts són intel·lectualment autodidactes, somiadors i poetes,
antibabèl·lics, tenaços internacionalistes, germanívols i antiracistes, amics
de les Nacions Unides, dels Drets Humans, de la llibertat i de la bonhomia.
Aquestes paraules
escrites per l’amic Fernàndez Jurado se li podien aplicar perfectament a ell.
Era un home honest, idealista, autodidacte, somiador i poeta, amant de la
llibertat i tenia estimació a tots els que el tractaven. Ha estat de les
persones que han passat per aquest món deixant una bona empremta.
Va començar a donar
clases d’esperanto a les cooperatives de Gràcia, i ho va fer també a la presó,
a Xile –on va ser delegat de la Federació Internacional Esperantista-, a
Bellvitge i a Castelldefels. Un dels seus alumnes d’aquí va ens llegirà la nota
d’en Ramon que acompanyava la tramesa del Butlletí Municipal amb la notícia de
la creació de l’Associació Esperantista a Castelldefels, que va enviar a un
company, i la traduirà al castellà.
La
urbestrejo el Castelldefels sendis al vi la februaran bultenon, sed nun mi
resendas ĉi paĝon kaj ankaŭ foton kaj raporteton pri via filo kaj alia nova
artkreaĵo pri sporto.
Mi rememoras vin
ofte kaj sincere mi amas vin.
Ĝis ĉiam
[signatura]
10an de Februaro
1984
Castelldefels
El ayuntamiento
de Castelldefels te mandó el boletín de febrero, pero ahora te reenvío esta
página y también una foto y un reportaje sobre tu hijo y otra nueva creación
artística sobre deporte.
Te recuerdo a
menudo y te quiero sinceramente.
Hasta siempre
10 de febrero de
1984
Castelldefels
Compromís polític amb la justícia i la llibertat
Abans de la
guerra va militar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), al Bloc Obrer i
Camperol (BOC), i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM); segons ell, les
sigles eren tan retombants com
explossives.
A les cooperatives
de Gràcia, principalment a la Cooperativa de Teixidors; va col·laborar
especialment en l’edició d’un periòdic mural. Amb altres joves inquiets com
ell, organitzava actes polítics i culturals
Durant la vaga
general d’octubre del 1933, la policia el va detenir, i el va deixar anar en
llibertat condicional.
La mili
L’any 1935 li va
tocar fer la ‘mili’ a Jaca. No exercia activitats polítiques però freqüentava
la tertúlia de cal rellotger on s’hi trobava gent progressista.
A tall
d’anècdota, i com a mostra de l’ambient de l’època, la nit del 24 de juny la
ciutat va engegar un castell de focs artificials. En Ramon i alguns dels seus
companys, arborats com ell, van creure que era una revolta i es van posar a
parlar de com podrien reduir el tinent i els suboficials i fer-se amb el
fortí...
La guerra civil
El 19 de juliol
de 1936, l’endemà del ‘alzamiento
nacional’, en Ramon es va incorporar a l’assalt contra les Drassanes i el
24 se’n va anar com a voluntari a Saragossa per lluitar contra la sublevació militar.
Al front el van
ferir 4 vegades: la primera el 1936, ell diu: vaig sentir com un cop de martell i totes les llums se
m’encenien dins del cap. La segona, també al cap, el 1937, el va portar a
l’hospital, on tenia un company anglès… que
va resultar ser George Orwell. La tercera, un impacte a la cama, que sagnava. I
la quarta el van ferir al genoll i va anar a parar a l’hospital de presoners de
Deusto. El metge, un català, bon metge però antirepublicà, va penjar un rètol a
la capçalera d’en Ramon que deia: Ojo,
comandante rojo.
Entre moltes de
les bones accions que va fer per allà on va pasar, cal esmentar la creació
d’una escola en un poblet de l’Aragó, que no en tenia, amb l’acord dels veïns. Mai no va saber com,
de Barcelona va arribar un camió carregat de material escolar.
La presó
L’1 d’abril del 1939, dia de la victòria, el van tancar a la presó de Torrero. Des d’allà
va poder fer saber a la família que era viu.
Al cap de 40
anys, a Olot, el mes de setembre de 1982, recordava l’empresonament amb aquest
poema:
Eren de mort els
aires de Torrero
-grinyols de
forrellats i de cadenes-
un aire espès
planant damunt la fossa
on jeia l’occida
primavera.
No teníem res
després de la derrota,
només la por, la
fam i la misèria,
dins d’aquell pou
sinistre de Torrero
a mercè de
monstres sens consciència.
S’enrogien les
fosques matinades
amb la sang dels
millors dels nostres rengles
i ens arribava
l’espetec de bales
entre les fredes
creus d’aquelles reixes.
Un silenci mortal
embolcallava
els cors dels qui
patíem la condemna
de veure germans
nostres que morien
sota l’odi
bestial d’aquelles feres.
Però enmig de
l’horror que ens envoltava
servàvem el
consol d’aquesta llengua,
d’aquesta parla
catalana nostra
que d’amagat
parlàvem, d’esquitllentes.
I vàrem formar
una gran rotllana,
talment una
sardana ben fraterna:
Colònia Catalana
de Torrero,
brillant dins la
foscor com una estrella.
I ara els germans
supervivents recorden
aquells germans
colpits per la tragèdia
i amb les mans
amicals ben apretades
en un minut
silent, baixem la testa.
Al juny, el van
traslladar a la presó Model de Barcelona
i el 31 d’agost va començar el judici. Van llegir la llista d’acusacions:
membre del BOC, del POUM i de la Unió General de Treballadors (UGT); voluntari
al front com a milicià, participant en meetings
polítics i comandant d’un batalló. En descàrrec, constava que no havia mort
ningú i que havia salvat la vida de més de 30 persones, entre elles un capellà.
Li van caure 30
anys de presidi “por auxilio a la
rebelión”. En entrar a la presó, els funcionaris li van preguntar quina
condemna havia obtingut; ell va dir 20 anys, s’ho van creure, i així ho van
registrar.
Els interns
poumistes aviat es van organitzar, i el millor record que tenia en Ramon de la
Model era el taller de fusteria que van muntar i els concerts d’un grup de presos
músics.
El menjar era
escàs i tan dolent que, malgrat la gana que passaven, sovint anava a parar al Caudillo. No cal explicar què era, el
Caudillo.
En Ramon
recordava amb tristesa com un dia la Gestapo es va presentar a la presó per
endur-se'n un pres jueu i com la direcció els el va lliurar sense discutir.
Aprofitava les
estones d’inactivitat per escriure poemes, la majoria en castellà, alguns en
esperanto i d’altres, d’amagat, en català.
Va estar a la
presó fins el 21 de juny de 1942.
Aquest poema el
va dedicar a la seva mare, el 18 d’octubre del 1939, des de la presó.
Ventanitas de mi celda
¡Qué contento que
estoy, madre,
con esta
fotografía!
de mis tres
hermanos niños
con caritas de
alegría.
Mi celda se ha
iluminado
con la luz que
desprendían
esos tres espejos
claros
de tu alma y de
tu vida.
Tres ventanitas
abiertas
en esta prisión
tan fría,
llenas de sol y
de rosas,
de albahaca y
hierba luisa.
Tres luceros
relumbrantes
de la mejor
pedrería
que iluminan
caminitos
llenos de
melancolía.
Las tres caritas
risueñas
de Juan, de Pepe
y María
son las ascuas
que calientan
mis esperanzas
dormidas.
Por eso, madre,
te mando
un beso y el alma
mía
por lo feliz que
me hiciste
con esa
fotografía.
El mes de gener
de 1942, per sorpresa, va arribar una ordre de llibertat condicional que no es
va complir fins sis mesos més tard, sense cap explicació.
Quan va sortir de
la presó va contactar amb antics poumistes que havien fundat un clandestí Front de Llibertat. Entre ells hi havia
Manuel Alberich. Ramon era conegut com Espartaco.
Es reunien amb moltes precaucions i mai no eren més de tres.
Les detencions
d’antifranquistes actius sovintejaven i en Ramon, en llibertat condicional,
corria un perill imminent.
L’amor i l’exili
Un dia, en Ramon
va anar a la presó a visitar un cosí i allà va conèixer la Pilar Gómez, que hi
havia anat de visita..
Van començar a
passejar, s’escrivien, i a finals de gener de 1943, en Ramon es va declarar a
la Pilar.
Al cap de dos
mesos van intentar un casament civil a l’ajuntament, però no ho van aconseguir.
O es casaven per l’església, o res. Va ser res. Es van posar a viure junts, i
punt.
L’any 1944 va
néixer la primera filla, Virgínia.
El perseguien
constantment per tornar-lo a empresonar. I l’any 1947 va decidir exiliar-se primer
a París i després a Buenos Aires, per acabar a Xile on, quan va poder pagar el
viatge, hi va anar la família.
Poc després, la
Pilar va quedar embarassada: va néixer un noi, el Lincoln; en Ramon s’havia
impressionat amb la biografia d’aquest personatge i va voler posar el seu nom
al fill.
Mentrestant,
havia instal·lat a Santiago tota la seva parentela, començant per la seva mare.
La casa on vivien tenia terreny i hi van fer un hort.
En Ramon i la
Pilar eren amants de la muntanya i vivien al peu dels Andes, de manera que
sempre que podien hi feien excursions i acampades, generalment amb els
nens.
D’aquella afició,
unida a la de la literatura, va néixer la narració El Príncep Quetxua.
Hi explica una
llegenda, descriu els camins de la muntanya, homenatja amb paraules sonores els muntanyencs i acaba
narrant el descens angoixós dels Andes amb un nadó que ell mateix va portar als
seus braços en un llarg camí, quan duien la mare de l’infant a l’hospital.
Aquestes belles paraules descriuen part del descens, l’infant i el comiat.
Aquella petita
criatura andina, sota la meva protecció, viatjant cap als llums de Santiago en
la fosca nit, era tot un símbol de la fraternitat muntanyenca. Dos anys enrere,
justament ara feia dos anys, el pare d’aquesta criatura, amagat dels homes,
baixava de la seva tomba de segles una petita criatura índia morta a les
gelades soledats del Plomo. I ara, en aquest moment, segles després, un home
vingut d’una llunyana terra anomenada Catalunya, enamorat també de la muntanya,
corria per aquestes immensitats portant als braços la més petita criatura
nascuda a la serralada.
La cara del petit
àngel andí era bruna i rondanxona, una estampa viva i actual d’un petit indi de
segles enrere. Abans que se l’enduguessin vaig posar els meus llavis cremats
damunt la seda de la pell del seu front.
A Xile treballava
com a ebenista. Als fills els parlava català, els van ensenyar a ballar
sardanes, celebraven l’11 de setembre, i els nens cantaven a l’Orfeó Català del
Centre Català de Santiago. Perquè res no faltés, en una paret de casa hi penjava
un poster de l’equip del Barça, aquell de Kubala, Basora, Moreno i Manchón…
Cada any, el
Centre Català acompanyava la viuda del que va ser president de la República
xilena, Pedro Aguirre Cerda, per homenatjar-lo davant la seva tomba. Aquest
president, després de la guerra civil espanyola havia fletat el Winipec, un
vaixell que s’enduia exiliats cap a Xile. A la foto hi veiem la Virgínia i el
Lincoln.
Un dia, en Ramon
va coincidir amb Tarradellas en un dinar que organitzava l’empresa on
treballava. El plat fort era un gall d’indi, i com que en Ramon era un
vegetarià al 100% -com en tot el que era- es va trobar en una situació
compromesa. Finalment es va empescar una solució: va improvisar un emotiu
discurs dedicat al germà indiot, a qui demanava permís i perdó pel que anaven a
fer. Diuen que al president Tarradellas li agradava repetir aquesta anècdota.
El retorn
L’única cosa que
trobava a faltar a l’exili, era poder actuar segons els seus principis. En
Ramon gastava tones de seny, però... quan l’escometia la rauxa…
Un dia de 1967 va
anunciar a la família que tornaven a Barcelona. La Pilar, que ni parlar-ne. La
Virgínia s’havia casat amb un noi xilè i esperava una filla: la Sandra. Va ser
un daltabaix, però totes les objeccions van topar amb el mur de formigó armat
de la tossuderia d’en Ramon. Va tornar tot sol i va trobar feina. Vuit mesos
més tard van arribar la Pilar, la Virgínia, amb el marit i la Sandra, i en
Lincoln.
Van anar a viure
a Bellvitge on, entre altres activitats, hi va fer classes d’esperanto i de
català.
Naturalment, va continuar la militància al
POUM, que l’any 1976 es va unir al PSC en el seu congrés constituent. En Ramon
va ser membre del Consell Nacional des del primer dia. Era un home molt
valorat, respectat i estimat, i les seves opinions eren escoltades amb atenció.
Vivia a
l’Hospitalet quan el 23 de febrer de 1981va haver-hi l’intent de cop d’estat.
Li va faltar temps per córrer cap a l’Ajuntament, a buscar una arma i municions
per sortir a defensar la democràcia i l’estat de dret. Quan li van dir que allà
no hi havia armes, ni municions, ni cap intenció de sortir al carrer, es va
indignar d’allò més. Geni i figura. Indignat, però amb la fina ironia que el
caracteritzava, va escriure aquest poema:
Aquella nit del
Tejero
vaig anar a
l’Ajuntament
creient que tota
la plaça
seria plena de
gent.
La plaça era ben
buida,
sols érem quatre
valents
per agafar
l’espingarda
i formar un gran
regiment.
El batlle i els
regidors
es trobaven
reunidets
amb els caps a
sota l’ala
sense fer cap
sorollet.
Amb la cueta
entre cames
ens van enviar al
llitet
tot esperant que
Juan Carlos
del greu perill
ens traiés
Sort que l’àngel
de la guarda
va vigilar el
Parlament
on a Felipe i
Carrillo
els tenien
presoners.
Tots els partits
de l‘esquerra
i els sindicats
dels obrers
es van portar com
bons nois
com si no hagués
passat res.
Tot va acabar com
Déu mana
i varen perdre
els dolents
com en les bones
pel·lícules
en què tots
queden contents.
I mentrestant en
Tejero
es troba d’allò
més bé
gaudint de bones
vacances
en un confortable
hotel.
En Blas Piñar
gasta llengua
i en Milans del
Bosh també
insultant a n’el
Mellado
com un xulo de
carrer.
I mentrestant,
les esquerres
ens van donant
l’argument
que tinguem molta
paciència
pels segles dels
segles. Amén.
La cultura: biblioteques, poemes, articles,
contes…
Les biblioteques eren la seva obsessió.
Vegem-ho:
A la Cooperativa
de Teixidors de Gràcia, als anys 40 va reunir una colla de nois i van
organitzar la biblioteca.
En les seves
memòries, explica que la primera cosa que feien els partits obrers era
organitzar una biblioteca, que no
era tancada ni exclusiva, sinó oberta a tothom.
Des de sempre va
ser un usuari actiu i perseverant de les biblioteques:
abans dels 20 anys, la CNT el va nomenar bibliotecari
de la seva seu, perquè n’era l’usuari més constant; anava sovint a la biblioteca del BOC, on li deien
“l’intel·lectual” o “el savi”, a la de l’Ateneu Obrer i a les de totes les
entitats a les quals pertanyia, i hi treballava per millorar-ne el
funcionament.
De Jaca, quan
feia la mili, ens explica:
...jo coneixia
tots els racons de la catedral i a la biblioteca
de la caserna; vaig estudiar força aquell monument i em vaig convertir en un
erudit. Un dia que el tinent Reina anava acompanyat d’uns forasters i em va
trobar badant dins la catedral, el vaig deixar bocabadat al donar-li una
conferència sobre les velles pedres i totes les galindaines que s’hi conserven.
Constantment
escrivia poemes, articles i contes, casolans, romàntics, sensibles, profunds,
polítics, pedagògics, culturals, descriptius, reivindicatius, humorístics...
Ell deia que era un treballador que escrivia, no un escriptor que treballava.
La música que més
li agradava era el tango, que ara escoltarem en directe, interpretat amb
acordions i dansat.
A continuació, escoltarem
una fusió de música de Carlos Gardel i Joan Manuel Serrat, que ha preparat el
tanguista i cantant Raúl Manone. Cal dir que Serrat era un gran amic de Ramon
Fernàndez Jurado; va venir a la inauguració de la Biblioteca l’any 1986 i l’any
passat va signar per demanar que la biblioteca recuperi el nom de Ramon
Fernàndez Jurado.
Quan en Ramon va
morir, un altre gran amic seu, el periodista Vicenç Sanclemente, que llavors
era corresponsal de TVE a Londres, li va dedicar un article que descriu el seu
tarannà i la faceta com a usuari de biblioteques.
Ens el llegeix ell mateix:
Un matí a la biblioteca
Veig entrar un home gran però fort. Va coix.
Porta bastó i una cartera atrotinada. Duu corbata negra. Omple la taula de
papers i de diaris. Treu unes ulleres antigues i arronsa les celles,
espessíssimes, per comprovar el darrer escrit.
S’ha fet amic de la bibliotecària. Uns dies li
regala caramels, uns altres una flor, i fins i tot li ha dedicat un poema.
Escriu amb neguit. Apreta el bolígraf i fa les lletres grans, generoses i
torçades.
És un inquiet. Des que va decidir seguir les
passes d’aquells anarquistes utòpics, o d’en Maurín –gent que portava sempre un
llibre sota el braç- no ha parat en el seu afany per la lectura, pels idiomes:
el català, l’esperanto. Coneix molt bé la força alliberadora de les lletres
pels qui, com ell, han nascut i crescut
entre els humils. La seva revolució personal consisteix en mantenir una
curiositat sense límits per aprendre.
Escriu sobre les argentines Madres de la Plaza
de Mayo, sobre la gitana Carmen Amaya, o sobre el periodista Xavier Vinader.
Recorda puntualment cada data clau de la història de Catalunya o de les lluites
per la llibertat. Admira Lluís Companys. Reivindica el que ell anomena “la
bella memòria” amb “b”. Captiva els sensibles amb les frases més tendres i
avergonyeix els cínics amb els renecs més abruptes. S’encén amb la polèmica,
amb qui posa en dubte el seu catalanisme o critica els emigrants. S’enfurisma
amb els que s’aprofiten de la política pel seu lucre personal. Aleshores fa
tremolar la taula i gairebé forada el paper.
Coneix el que val la comunicació i l’invent de
la fotocopiadora. Cada dia dsitribueix els seus articles a tothom: la “Marieta”
(la Campmany), la Pepita, l’Alberich, la Ramona, en Pep Solé, la Marta Mata, el
“Butlletí de Castelldefels”, el “Carrer gran de Gràcia”, o “l’Opinió
Socialista”.
Un cop acabada la feina, com a bon ebenista,
recull les coses ordenadament. Marxa cap a casa amb el seu pas renquejant.
Abans de deixar la sala li dedica una frase bonica a la bibliotecària, que es
queda perplexa.
Ramon, no saps com et trobem a faltar!
A Castelldefels
Va venir a viure
a Castelldefels els darrers anys de la seva vida. Com no podia ser d’altra
manera essent poeta com era i existint a Castelldefels el Grup de Poesia Alga,
en Ramon hi va col·laborar amb aportacions molt interessants, en idees i
poemes. Es va integrar a la vida de la ciutat amb ben poc temps i hi va deixar
una fonda petjada.
L’any 1983 va ser
elegit regidor de Castelldefels, ja malalt de càncer. Al final de les reunions
del vespre a l’Ajuntament, que solien
acabar força tard, en acomiadar-se deia: “Salut
companys! Fins d’aquí a una estoneta.” Perquè a les 9
del matí ja tornava a ser-hi.
A les eleccions al Parlament de Catalunya de
l’any 1984 va ser elegit, en la fase terminal de la malaltia: només va poder participar
en la sessió constitutiva.
Sempre el van
guiar la justícia i la llibertat, el respecte a totes les persones i
l’estimació a Catalunya, el seu país d’adopció.
El 25 de febrer
de 1984, en una reunió en què es parlava de com hauria de ser Castelldefels
l’any 2000, en Ramon callava i no parava d’escriure. Finalment, va demanar la
paraula i va llegir un poema que acabava de compondre. Més endavant, en Pep
Solé li va posar música i a en Ramon li va agradar. És aquest:
Somio un Castelldefels
blau verd com una maragda
el verd fosc de les pinedes
i el cristall de la mar blava.
La gent
amiga reunida
en el redós de les places
fent florir la llibertat
pel jardí de les paraules.
Fogar de la convivència
encès a totes les cases
integrant homes i dones
en una mateixa tasca.
Aquest poble que somio
entre el mar i la muntanya
sigui la llar generosa
de gent gran i de quitxalla.
Un Castelldefels germà
on la gran família humana
sigui un cant de germanor
en una petita pàtria.
Ara el cantarà la seva néta Karen, acompanyada per dos components del quartet
Assai, al cel·lo i la flauta.
En Ramon ens va
deixar el 26 de juny del 1984.
El seu company Manel
Alberich, acaba el pròleg del qual abans hem llegit un fragment, amb aquestes
paraules:
Des que ens va
deixar, els companys que el sobrevivim estem més sols. Fou un combatiu home del
poble i per al poble. La seva lluita fou, essencialment, per la Llibertat i la
Justícia Social i la seva vida gresol on s’hi fonien generositat, noblesa i
honestedat.
Va ser la seva
personalitat coherent, la seva faceta com a poeta i narrador i com a usuari de
biblioteques tota la seva vida, el que va motivar que la Biblioteca que es va
inaugurar al cap d’un any i mig de la seva mort portés el seu nom.
Per acabar,
llegirem l’últim fragment de la biografia escrita per Pep Solé i editada al
llibre que l’Ajuntament de Castelldefels va difondre l’any 2009 amb poemes i la
narració “El príncep Quètxua” de Ramon Fernànez Jurado, amb motiu del 25è aniversari
de la seva mort.
Avui, Ramon
Fernández Jurado és un record entranyable, un heroi de la lluita obrera, un
abanderat de la llibertat dels pobles, un símbol de la cultura catalana i –per
l’esperanto- internacional, i també una Biblioteca
Popular a Castelldefels. Això darrer és probablement, el millor homenatge
que se li podia fer i segur que a ell li hauria agradat.
Els que el vam conèixer no l’oblidarem mai.
Esperem que els que no el vau conèixer personalment tampoc oblideu tot això que
hem explicat.
No és just que el seu nom estigui només en un espai.
A Castelldefels volem la
BIBLIOTECA RAMON FERNÀNDEZ
JURADO!!!
