Amb motiu del
decret de l’alcaldia de Castelldefels, que canvia el nom de la Biblioteca Ramon
Fernàndez Jurado perquè era regidor socialista, voldria explicar breument
alguns dels motius pels quals les persones que érem regidors de govern a
l’Ajuntament de Castelldefels l’any 1985, vam acordar donar el seu nom a la
Biblioteca, que naixia en aquell moment.
Per què aquest nom a la Biblioteca de
Castelldefels
1.La Biblioteca ha
de ser un lloc proper i acollidor, i és bo que el nom tingui connotacions
locals i culturals perquè la ciutadania se la faci seva. Ramon Fernàndez Jurado
vivia a Castelldefels i conreava la cultura en general, i especialment des de
la narració i la poesia.
2. En Ramon era
un castelldefelenc d’adopció, que va excel·lir en la defensa de la llengua i la
cultura catalanes, es va integrar del tot a la nostra ciutat i va treballar per
fer-la avançar.
3. A
Castelldefels no hi sobren referents del món de la cultura, i en Ramon n’és un
d’important. Ha deixat petja com a escriptor i poeta allà on ha viscut, i és un
esperantista internacionalment reconegut. I, a sobre, era veí nostre.
4. En Ramon és
un exemple a seguir, com a persona tenaç, amb curiositat per aprendre i
interessat en la cultura. En necessitem, d’exemples com aquest.
* * *
A continuació,
per a tothom que vulgui conèixer una mica més en Ramon, fem un repàs a a seva
vida, la seva personalitat, la qualitat de poeta i escriptor, i l’arrelament a
la nostra ciutat, Castelldefels.
Breu biografia
En Ramon va
néixer a Almeria l’any 1914, i la seva família es va traslladar a Barcelona
quan ell només tenia 3 anys. Va fer els estudis primaris en una escola pública
de Gràcia, de la qual en conservava un bon record. L’any 1926 va deixar
l’escola i el seu pare, que havia muntat un taller d’ebenisteria, li va
ensenyar l’ofici.
Als vespres,
acabada la jornada laboral, en Ramon anava a l’Ateneu Popular de Gràcia, on
estudiava. A l’inici de 1931 es va inscriure a l’Associació Esperantista Paco
Kaj Amo (Pau i Amor), on va
aprendre l’esperanto, idioma del qual va ser professor al cap de poc temps. Era
assidu a diverses biblioteques i tenia una gran ànsia de saber. Va estudiar
delineació.
Va militar al
Bloc Obrer i Camperol i al Partit Obrer d’Unificació Marxista, POUM, amb qui va
lluitar al front d‘Aragó. Va resultar ferit en una cama, que mai més se li va
guarir del tot.
Quan van
entrar els ‘nacionals’ el van jutjar i empresonar. A la presó llegia, debatia
amb els companys, conreava l’esperanto i el català sempre que podia i inclús hi
va muntar un taller de fusteria, on treballava amb d’altres presos.
Quan tenia una
estona lliure escrivia poemes, la majoria en castellà, alguns en esperanto i
d’altres, d’amagat, en català.
L’any 1943 va
conèixer la Pilar i se’n va enamorar. L‘any 1945 va organitzar un congrés del
POUM i, a partir d’aquí el cercle policial es va estrènyer al seu voltant, de
manera que se’n va anar a l’exili, travessant a peu la frontera de França. Va
anar primer a París, després a Buenos Aires i, finalment, va arribar a Xile. La
família el va seguir al cap d’uns mesos i hi van fer amics i arrels. Hi van ser
feliços. Ell en parlava sempre com una bona etapa de la seva vida. Solia dir:
aquí tinc llibertat, pa i pau. I afirmava que no tornaria a Espanya mentre
visqués el dictador.
En Ramon i la
Pilar eren lluny, però no oblidaven Catalunya: parlaven català amb els fills,
els van ensenyar a ballar sardanes, celebraven l’11 de setembre, i els nens
cantaven a l’orfeó del Centre Català. Perquè res no faltés, a una paret de casa
seva hi van penjar un pòster de l’equip del Barça, aquell de Kubala, Basora i
Manchón…
En Ramon va
arribar ser el delegat de la Federació Internacional Esperantista a Xile, i no
cal dir que organitzava i donava cursos i contactava amb esperantistes del país
i d’arreu.
L’única cosa que
trobava a faltar era poder actuar segons els seus principis i ajudar a
recuperar la normalitat al seu país. Aquesta ànsia va poder més que ell, que la
família i que la llibertat, el pa i la pau de què gaudia. En Ramon gastava
tones de seny, però quan l’escometia la rauxa… Un dia de 1967 va anunciar a la
família que tornava a Barcelona. Vuit mesos més tard van arribar la Pilar i els
fills: la Virgínia amb el marit –xilè- i la nena, i el Lincoln.
Van anar a viure a Bellvitge. Tot i que havia promès a la Pilar que no es
tornaria a embolicar en política, va trobar els seus companys del POUM. L’any
1975, els ‘avis’ del POUM, amb altres col·lectius, creaven el Partit Socialista
de Catalunya-PSC Congrés. L’any 1978, aquest partit i d’altres van formar el
Partit dels Socialistes de Catalunya, al qual en Ramon va pertànyer fins que va
morir.
Al PSC hi va treballar de valent: hi donava
classes de català, corregia textos, participava en debats, on era molt
escoltat… i feia el que calia en cada moment.
A finals de la
dècada dels setanta va venir amb la família a viure a Castelldefels on es va
integrar ràpidament, com havia fet arreu on havia anat. Un luxe per a tots
nosaltres. Com no podia ser d’altra manera, va anar a la llista a les segones
eleccions municipals, l’any 1983 amb el número 16… i, contràriament a totes les
previsions, va sortir elegit regidor, i va treballar –i molt- a l’àrea de
Cultura, on tenia la responsabilitat de l’emissora i el butlletí municipals.
L’any 1984, va ser elegit diputat al
Parlament de Catalunya, i només va poder prendre’n possessió, perquè va morir
un mes després.
Personalitat
Totes les persones
que el vam conèixer i hi vam treballar vam comprovar que en Ramon era una
persona activa, que no parava mai; tenia les idees molt clares, les exposava
sense embuts i les defensava amb contundència. Els seus actes eren coherents
amb allò que pensava. El seu sentit de la responsabilitat passava per sobre de
tot: per exemple, quan era regidor i ja estava malalt, no faltava mai a cap
reunió, ni comissió, ni plenari, per malament que es trobés. Al cos se l’ha de fotre,
deia.
Era una persona
bona, amb un caràcter fort que no deixava passar cap injustícia, cap
irresponsabilitat, cap incoherència. Era un home honest i treballador, tendre
en alguns moments i feréstec en d’altres, amb experiència de persona gran i
mirada d’infant, defensor de la justícia i del diàleg, i respectuós amb tots
tipus de diversitat.
Era un ciutadà integrat on vivia: a Barcelona,
a París, a Buenos Aires, a Santiago de Xile, a l’Hospitalet i a Castelldefels.
Creia que l’educació i la cultura són el camí de la civilització, de la
llibertat i del creixement intel·lectual de cada persona, de la col·lectivitat
i de cada localitat.
Escriptor i poeta
Pràcticament
autodidacte, en Ramon era addicte a la lectura i l’escriptura. Sabia manifestar
els seus sentiments a través de la paraula, en vers o en prosa, i en català, en
castellà i en esperanto.
Cal aclarir que
l’esperanto no era, ni és, només una eina de comunicació, sinó també una
filosofia de vida que implica la solidaritat entre els pobles, la no violència,
l’amor a la natura, i en alguns casos el vegetarianisme. A l’època de què
parlem també implicava sovint un ideari àcrata de caire idíl·lic i bucòlic. En
paraules d’en Ramon: Els
esperantistes són (som) gent convençuda que la barrera de les llengües és una
de les grans dificultats perquè els homes s’estimin i s’entenguin. Són gent
idealista i perseverant, i molts són intel·lectualment autodidactes, somiadors
i poetes, antibabèl·lics, tenaços internacionalistes, germanívols i
antiracistes, amics de les Nacions Unides, dels Drets Humans, de la llibertat i
de la bonhomia.
Donava una gran importància a les paraules
com a fonaments del pensament, i les feia servir d’una manera clara, eficient i
bella.
Són molts els
poemes que ens va deixar, que parlen d’idees, de persones, de fets, de
sentiments. Era un poeta exquisit i sensible, contundent i apassionat, capaç
d’expressar-se amb harmonia, per explicar-ho tot. Hi tenia una gran facilitat.
Un d’aquests poemes
el va fer en una reunió el 29 de febrer de 1984, quan parlàvem de com hauria de
ser Castelldefels l’any 2000. Va demanar la paraula i el va llegir, tal com
l‘acabava de fer. El podeu trobar en aquest bloc, juntament amb altres poemes
en castellà i en esperanto.
És evident que el
nom d’una persona com ell ha de continuar a la Biblioteca, com hi ha estat des
de fa 26 anys, quan es va inaugurar la BIBLIOTECA RAMON FERNÀNDEZ JURADO.
Maria
Josep Udina
