Cançó d’amor i de comiat

Dóna’m el teu coixí de pedra nua

i acotxa’m com si fos el teu infant,

damunt teu cremaré l’última vetlla

estimada muntanya del Garraf.

L’amor que t’he servat tota la vida

te’l duc sencer, al cor, ben arrapar

i les arrels d’aquest amor s’enfonsen

pels avencs del teu cor esmicolat.

Et conec els camins i les dreceres,

la teva arquitectura mineral,

el teu posat esquerp sense somriure

i tanmateix tan dolç i enamorat.

Ara vaig cap a tu amb passa minsa

sense l’empenta i la virió d’abans,

cercant en tu el coixí de pedra nua

per jeure damunt teu i descansar.

..........................

Ara estic ajagut damunt ta sina

pidolant-te l’amor que m’has servat,

cercant el gran repòs que necessiten

els meus ossos caducs i atrotinats.

...........................

Tu i jo, ben sols, esperarem la crida,

i sense plor ens donarem comiat,

amb serenor ens direm l’arreveure

car l’absència serà per un instant.

Amb el cap al coixí de pedra nua

m’adormiré a la muntanya del Garraf,

la muntanya grisa i solitària

de la que sempre he estat enamorat.