dijous, 9 de febrer de 2012

Arguments que responen la carta que l’alcalde de Castelldefels envia per justificar el canvi de nom de la Biblioteca Ramon Fernàndez Jurado


-El nom de ‘Central’ és merament administratiu. És un nom  que només explica la situació en l’espai.   No és clar: és anodí ,perquè no diu res. Neutre sí que ho és, sí. Però ens preguntem si és un nom neutre allò que necessita la Biblioteca de Castelldefels, o bé és un nom amb valor històric i social i un referent cultural.  Amb el criteri de dir-li ‘Central’ a la Biblioteca, també se li podria canviar el nom a Castelldefels per ‘Poble de la Costa’: ‘Biblioteca Central del Poble de la Costa’. Molt neutre i no gens clar.

-L’edifici és nou, però acollirà una biblioteca que ja existeix, que té les seves característiques, el seu nom i la seva personalitat. L’ampliació és un valor positiu, que s’afegeix a una història positiva. No hi ha cap raó sòlida per canviar-lo.

-El nom de la Biblioteca d’una ciutat és competència de l’Ajuntament, no de l’Àrea Metropolitana ni de ningú altre. L’Àrea Metropolitana parla de ‘Biblioteca Central’, perquè ho fa purament des del punt de vista administratiu. El fet de canviar d’edifici no és cap raó sòlida per canviar-li el nom que ha tingut sempre.

-Potser l’equip de govern no té la voluntat d’atemptar contra la història, però ho fa. El nom de Ramon Fernàndez Jurado a la Biblioteca té 26 anys, la ciutadania se l’ha fet seu, i això és història

-Treure el nom d’aquest poeta de la Biblioteca i posar-lo a una sala –per principal que sigui- és com dir que Fernàndez Jurado no té prou categoria perquè l’equipament porti el seu nom. Com si es volgués amagar... És perdre-li el respecte i menysprear l’estima que li té la ciutat.

-L’antiga Sala Margarida Xirgu era això, una Sala, que servia per a tot tipus d’esdeveniments. I al nou Teatre Plaza hi ha una Sala que porta el seu nom. Per cert, que el nom de Plaza, també és un nom històric (el d’un dels dos cinemes del centre) i, com a tal, s’ha preservat. Potser és per això que, en aquest cas, no hi va haver cap protesta ciutadana.

-Finalment, encara no ens han donat una resposta amb arguments vàlids. PER QUÈ????

divendres, 3 de febrer de 2012

Text llegit al Ple Municipal de Castelldefels del 26 de gener del 2012 pel president del Grup de Poesia Alga, en nom propi, de molts ciutadans i ciutadanes i d’algunes entitats culturals.


La Biblioteca de Castelldefels porta el nom de Ramon Fernàndez Jurado des que es va aprovar aquest nom per part del Ple Municipal el 25 de març de 1986 i es va inaugurar la Biblioteca el 20 d’abril del mateix any. El proper mes d’abril farà vint-i-sis anys. És un període de temps prou extens com perquè la ciutadania s’hi hagi habituat.
La Biblioteca Ramon Fernàndez Jurado és un equipament cultural obert a tothom on, a més de llegir llibres, revistes, escoltar música, utilitzar ordinadors i prendre en préstec documents i discos compactes, es fan moltes altres activitats culturals. Per sort, a causa de l’interès creixent dels habitants vers la cultura (que, en part, ha impulsat la mateixa biblioteca) i de l’increment demogràfic, l’edifici que l’allotja ha quedat petit i ha calgut bastir-ne un de més ampli, que donarà més i millor servei a la ciutadania.
La ciutadania de Castelldefels coneix la Biblioteca de la seva ciutat amb nom propi: Ramon Fernàndez Jurado, persona estretament lligada a l’àmbit cultural de Castelldefels i més enllà.
En Ramon era un intel·lectual que sentia i practicava l’art de la paraula a través de la poesia i la prosa, en català, en castellà i en esperanto. La paraula com a art, la paraula com a vehicle i aliment del pensament; la paraula que fa créixer les persones i els pobles.
La família d’en Ramon parlava castellà, perquè venia d’Almeria; ell va aprendre el català i l’esperanto i en va arribar a ser professor. Va donar classes d’esperanto a la nostra ciutat i els seus alumnes en serven un magnífic record. També ocupa un lloc rellevant en la comunitat esperantista internacional.
Era un català d’adopció amb arrels profundes a Catalunya, sense oblidar els seus orígens. Promovia la cultura i la llengua catalanes, amb el convenciment que només es pot ser feliç on es viu si se’n coneixen i es practiquen els costums, les tradicions, la parla i la història.
Era un defensor dels drets humans, de la pau i de la concòrdia. Una persona compromesa amb la societat.
Aquesta manera de ser del Ramon i especialment la seva qualitat de narrador i poeta que va viure i va estimar Castelldefels i va dedicar alguns dels seus poemes a la ciutat, és el que va fer que la Biblioteca porti el seu nom.
Ara, la ciutadania de Castelldefels associa el nom de la Biblioteca amb el de Ramon Fernàndez Jurado.
Castelldefels, que és una ciutat que ha crescut molt ràpidament des de la segona meitat del segle passat i continua fent-ho, té pocs referents en el món de la cultura, i Ramon Fernàndez Jurado n’és un d’important, per mèrits propis i també perquè, considerant-lo com a patrimoni cultural de la ciutat, es va posar el seu nom a la Biblioteca.
Tornar a deixar la població sense referents culturals populars de manera oficial, com passava en altres temps, seria un flac favor a la nostra societat. D’altra banda, encara que  això passés no oblidaríem aquest ciutadà insigne, perquè el portaríem a la nostra memòria i faríem el necessari per retornar el seu nom a la Biblioteca, en un dia no llunyà.
Suprimir el nom de Ramon Fernàndez Jurado de la Biblioteca seria mutilar una part de la història democràtica de Castelldefels. I estem segurs que l’equip de govern actual, això no ho vol fer.
Per tot això demanem la rectificació d’aquesta decisió, que agrairem no només les persones i entitats que subscrivim aquest text sinó també les generacions futures, que podran continuar gaudint d’una biblioteca amb el nom d’aquest poeta, mestre i humanista, veí de la nostra ciutat.
I obrim la mà al consens que pensem que podria satisfer tothom. Donat que aquesta serà sempre la Biblioteca principal de la ciutat, tenint en compte que ja existeixen Biblioteques escolars perifèriques que obren als barris, i tot esperant que en bé de la cultura en el futur hi hagi nous espais de lectura i estudi, proposem que el nom sigui: Biblioteca Central Ramon Fernández Jurado.

Moltes gràcies.
26 de gener del 2012

Selecció de poemes i narració


Presentem una selecció de poemes de Ramon Fernàndez Jurado, en català, castellà i esperanto, i una narració.

Aquests en són els títols i una breu explicació de quan o com els va escriure

El meu Castelldefels
En una reunió el 25 de febrer del 1984, on es parlava de com seria Castelldefels l’any 2000, Ramon Fernàndez Jurado va demanar la paraula i va llegir aquest poema que acabava d’escriure allà mateix.

Cançó d’amor i de comiat
Fragment del poema que va guanyar el Premi de Poesia de Castelldefels 1981. Tot just se li començava a declarar la malaltia que el duria a la mort al cap de tres anys.

Contienda
Poema del mes d’agost del 1947, dedicat a una noia jove.

Murió cerca del mar
Poema per  al fill d’un amic del Ramon, que havia mort

La frat-mondo      El mundo hermano
Escrit pel XLI Congrés de la Federació Espanyola d’Esperanto. 17-22 de juliol de 1981. El mateix Ramon Fernàndez Jurado en va fer la traducció al castellà.

El Príncipe Quechua. Una aventura als Andes
En Ramon descriu en aquesta narració la bellesa dels Andes i explica la història de Daniel Yáñez , el guia andí que trobà la mòmia d’un antic petit príncep quítxua, de la muller de Daniel, Fresia Catrileo, que va tenir una infecció després d’infantar, i del petit Gastón Yáñez Catrileo, a qui el mateix Ramon Fernàndez Jurado va portar als braços hores i hores, baixant amb els pares cap a l’hospital.

Murió cerca del mar


Murió cerca del mar, de madrugada,
besado por el sol que despuntaba
a lo lejos para verle partir.

El cuerpo quedó allí
y voló el alma.
Su alma fuerte y buena
como las buenas ramas
que de frutos y flor
están cargadas.

Estaba escrito así:
que su vida terminara
de cara al mar azul
besado por el sol
de la mañana.

Fueron firmes sus pies
en la arena dorada.
Su pensamiento estaba lejos
del mar y de las montañas,
el pensamiento en el hogar.
El adiós silencioso de los héroes
cuando van a librar la gran batalla.

¡Pensaba en ti, Vicente,
cuando iniciaba
su marcha triunfal
en la clara mañana
de cara al mar azul
que le arrullaba.!

La frat-mondo El mundo hermano



Hodiaŭ ni alvenis Murcion
per flugiloj de l’Esperanto
konvertante ĉi ĝardenon
en sonĝata paradizo
kun ĉieloj el verdaj steloj
kaj sonĝoj d’amo atingitaj
en la frateco de la popoloj
sin premante la manojn.

Al ĉi tiu ĝardeno de Murcia
ni kunportas rozojn kaj nardojn,
la flavajn genistojn
kaj ruĝajn diatflorojn.

Ni venas el tuta Hispanio
kaj ĉiuj ni estas fratoj
en ĉi tiu klimato de paco
kie kreskas Esperanto.
Ankaŭ alvenas el aliaj teroj
indaj gesamideanoj
kiuj en la riverbordo Segura
ili estas niaj kunurbanoj.

Kiu diras ke ĉi tiu idiomo
estas lingvo de plasto
ke li venu al ĉi tiu familio
kaj li vidos ĉi tiun spektaklon:
ĝi estas el ardaj koroj
kiel riveroj gajecataj.

El la gaja Sevilo
ĝis la verda Kantabramaro,
el la fratino Lisboa
al la blua Mediterraneo,
el la Kanariaj Insuloj
al koro de la Atlantiko
ĉi tie esta la bela Iberio
unuiĝinta en la Esperanto.

Ĉi tie finas mia kantaĵo
ke  mi volus estu la kanto
de ĉi tiu esperantista mondo
kiu sonĝas en unu mondo frato.


Hoy hemos llegado a Murcia
en alas del esperanto,
convirtiendo este jardín
en paraíso soñado
con cielos de estrellas verdes
y sueños de amor logrados,
en la hermandad de los pueblos
estrechándose las manos.

A este jardín de Murcia
traemos rosas i nardos,
las amarillas retamas
y claveles encarnados.

Venimos de toda Espña
y todos somos hermanos
en este clima de paz,
donde crece el Esperanto.
También llegan de otras tierras
ilustres samideanos
que a la orilla del Segura
son nuestros conciudadanos.

Quién diga que este idioma
es una lengua de plástico,
que venga a esta familia
y verá este espectáculo:
es de ardientes corazones
como ríos alborozados.

Desde la alegre Sevilla
hasta el verde Cantábrico,
desde la hermana lisboa
al azul Mediterráneo,
desde las islas Canarias
el corazón del Atlántico,
aquí está la bella Iberia
unida en el Esperanto.

Aquí termina mi copia
que quisiera ser el canto
de este mundo esperantista
que sueña en un mundo hermano.

El príncep quetchua


 Una aventura als Andes   (fragments)

.........................
Els còndors, una parella, immòbils en el cel blavíssim el miraren fixament una llarga estona. En terra, Daniel, la mula i la mòmia del príncep quechua. Al damunt, fent la sentinella, la parella de còndors quiets i petrificats en el gran cel eternament serè de la gegant serralada andina.
.........................
A la muntanya hi regnen els arriers, els minaires, els pastors. Als camps hi ha els huasos, centaures mitològics que semblen talment formar part dels cavalls damunt els quals munten nit i dia. És una terra que s’estén des de les ardents arenes del desert del nord fins a les geleres de l’Antàrtida. Entremig hi ha rius, boscos, jardins, llacs, volcans i la simfonia majestuosa de la llarga i en bona part desconeguda serralada dels Andes. El sol i el cel serè, la bonhomia de la gent, la dolcesa del clima, fan de Xile un dels pocs paradisos que encara resten damunt la mentada crosta del món en què vivim.
........................
Jo estava molt cansat, cremat pel sol i pel gel, pel vent, per l’aire enrarit de l’alta muntanya, per les moltes hores cavalcant per la muntanya solitària. Però aquella petita criatura em reconfortà i em feia pensar en moltes coses bones. Aquella petita criatura andina, sota la meva protecció, viatjant cap als llums de Santiago en la fosca nit, era tot un símbol de la fraternitat muntanyenca. Dos anys enrere, justament ara feia dos anys, el pare d’aquesta criatura, amagat dels homes, baixava de la seva tomba de segles una petita criatura índia morta a les gelades soledats del Plomo. I ara, en aquest moment, segles després, un home vingut d’una llunyana terra anomenada Catalunya, enamorat també de la muntanya, corria per aquestes immensitats portant als braços la més petita criatura nascuda a la serralada.
.......................
Anys enrere, un escriptor espanyol amic meu, conegué Xile i escriví que Déu creà Xile amb la seva pròpia escenografia. Certament, és un país d’una boja geografia, fora de mida i mesura. Jo venia del cor de la serralada, on la pedra i el gel entonaven la més gegantina de les simfonies. I ara em trobava baixant cap a les terres baixes de Santiago amb aquella espurna eterna de vida entre els meus braços.
......................
Ja fa anys que no sé res del petit muntanyenc Gastón Yáñez Catrileo. Segur que serà un futur arrier de la muntanya, com ho foren el seu pare, els seus avis, els seus avantpassats. Potser algun dia tornaré a la crida del gel i de la pedra, dels sèrecs de les balmes blavíssimes, de la vertical muralla glaçada, espill gegantí que eternament fa la rateta a la vall riallera del Mapocho i el Huelén. Potser aquell dia em portarà un jove arrier de cos elàstic i ulls negres, petit príncep quetxua amb el qual vaig viatjar una inoblidable nit d’estiu de gener sota la Creu del Sud. Tot és possible en aquesta vida dels muntanyencs sempre somiadors i fantasiosos.

El meu Castelldefels


      
Somio un Castelldefels,
blau verd com una maragda;
el verd fosc de les pinedes
i el cristall de la mar blava.

La gent  amiga, reunida
en el redós de les places
fent florir la llibertat
pel jardí de les paraules.

Fogar de la convivència
encès a totes les cases,
integrant homes i dones
en una mateixa tasca.

Aquest poble que somio
entre el mar i la muntanya
sigui la llar generosa
de gent gran i de quitxalla.

Un Castelldefels germà
on la gran família humana
sigui un clam de germanor
en una petita pàtria.





Contienda


El aire puro en los pinos claros
parece que está de fiesta.
El aire, niño travieso,
brinca por tu cabellera.

El aire, chiquillo inquieto,
por tu pelo juguetea
y va saltando a la comba
con el cordel de tus trenzas.

El aire está atolondrado
y en tu pecho golpetea
llamando a tu corazón
para pedirle licencia.

El aire y tu corazón
van saltando por la senda
de los altos, claros pinos,
formando feliz pareja.

Tu pelo al aire ya está
cual si fuera una bandera
hilada en la rueca alta
de la luna y las estrellas.
El sol profundo y caliente
tu piel sonrosada besa
y en la copa de los pinos
con la luz hace piruetas.

El sol y el aire disputan
para tenerte contenta
y tu corazón es árbitro
de la singular contienda.

En el campo azul del cielo
van a dirimir querellas.
Tu pelo y tu corazón
entre los pinos se quedan.

Ya vuelven los dos compadres
limpios de de riña y reyerta
a jugar al matarile
de tus sueños de doncella.

Y otra vez en el pinar
se oye el rumor de la fiesta
del sol en tu corazón
y el aire en tu cabellera.

Cançó d’amor i de comiat



Dóna’m el teu coixí de pedra nua
i acotxa’m com si fos el teu infant,
damunt teu cremaré l’última vetlla
estimada muntanya del Garraf.

L’amor que t’he servat tota la vida
te’l duc sencer, al cor, ben arrapar
i les arrels d’aquest amor s’enfonsen
pels avencs del teu cor esmicolat.

Et conec els camins i les dreceres,
la teva arquitectura mineral,
el teu posat esquerp sense somriure
i tanmateix tan dolç i enamorat.

Ara vaig cap a tu amb passa minsa
sense l’empenta i la virió d’abans,
cercant en tu el coixí de pedra nua
per jeure damunt teu i descansar.

..........................

Ara estic ajagut damunt ta sina
pidolant-te l’amor que m’has servat,
cercant el gran repòs que necessiten
els meus ossos caducs i atrotinats.

...........................

Tu i jo, ben sols, esperarem la crida,
i sense plor ens donarem comiat,
amb serenor ens direm l’arreveure
car l’absència serà per un instant.

Amb el cap al coixí de pedra nua
m’adormiré a la muntanya del Garraf,
la muntanya grisa i solitària
de la que sempre he estat enamorat.

Firmes electròniques

Us informem que les firmes electròniques ja es poden realitzar a la pagina web següent:
http://actuable.es/peticiones/volem-la-biblioteca-es-segueixi-dient-ramon-fernandez-jurado

dimecres, 1 de febrer de 2012

La Biblioteca Ramon Fernàndez Jurado de Castelldefels de Maria Josep Udina


Amb motiu del decret de l’alcaldia de Castelldefels, que canvia el nom de la Biblioteca Ramon Fernàndez Jurado perquè era regidor socialista, voldria explicar breument alguns dels motius pels quals les persones que érem regidors de govern a l’Ajuntament de Castelldefels l’any 1985, vam acordar donar el seu nom a la Biblioteca, que naixia en aquell moment.

Per què aquest nom a la Biblioteca de Castelldefels
1.La Biblioteca ha de ser un lloc proper i acollidor, i és bo que el nom tingui connotacions locals i culturals perquè la ciutadania se la faci seva. Ramon Fernàndez Jurado vivia a Castelldefels i conreava la cultura en general, i especialment des de la narració i la poesia.
2. En Ramon era un castelldefelenc d’adopció, que va excel·lir en la defensa de la llengua i la cultura catalanes, es va integrar del tot a la nostra ciutat i va treballar per fer-la avançar.
3. A Castelldefels no hi sobren referents del món de la cultura, i en Ramon n’és un d’important. Ha deixat petja com a escriptor i poeta allà on ha viscut, i és un esperantista internacionalment reconegut. I, a sobre, era veí nostre.
4. En Ramon és un exemple a seguir, com a persona tenaç, amb curiositat per aprendre i interessat en la cultura. En necessitem, d’exemples com aquest.
* * *
A continuació, per a tothom que vulgui conèixer una mica més en Ramon, fem un repàs a a seva vida, la seva personalitat, la qualitat de poeta i escriptor, i l’arrelament a la nostra ciutat, Castelldefels.

Breu biografia
En Ramon va néixer a Almeria l’any 1914, i la seva família es va traslladar a Barcelona quan ell només tenia 3 anys. Va fer els estudis primaris en una escola pública de Gràcia, de la qual en conservava un bon record. L’any 1926 va deixar l’escola i el seu pare, que havia muntat un taller d’ebenisteria, li va ensenyar l’ofici.
Als vespres, acabada la jornada laboral, en Ramon anava a l’Ateneu Popular de Gràcia, on estudiava. A l’inici de 1931 es va inscriure a l’Associació Esperantista Paco Kaj Amo (Pau i Amor), on va aprendre l’esperanto, idioma del qual va ser professor al cap de poc temps. Era assidu a diverses biblioteques i tenia una gran ànsia de saber. Va estudiar delineació.
Va militar al Bloc Obrer i Camperol i al Partit Obrer d’Unificació Marxista, POUM, amb qui va lluitar al front d‘Aragó. Va resultar ferit en una cama, que mai més se li va guarir del tot.
 Quan van entrar els ‘nacionals’ el van jutjar i empresonar. A la presó llegia, debatia amb els companys, conreava l’esperanto i el català sempre que podia i inclús hi va muntar un taller de fusteria, on treballava amb d’altres presos.
Quan tenia una estona lliure escrivia poemes, la majoria en castellà, alguns en esperanto i d’altres, d’amagat, en català.
L’any 1943 va conèixer la Pilar i se’n va enamorar. L‘any 1945 va organitzar un congrés del POUM i, a partir d’aquí el cercle policial es va estrènyer al seu voltant, de manera que se’n va anar a l’exili, travessant a peu la frontera de França. Va anar primer a París, després a Buenos Aires i, finalment, va arribar a Xile. La família el va seguir al cap d’uns mesos i hi van fer amics i arrels. Hi van ser feliços. Ell en parlava sempre com una bona etapa de la seva vida. Solia dir: aquí tinc llibertat, pa i pau. I afirmava que no tornaria a Espanya mentre visqués el dictador.
En Ramon i la Pilar eren lluny, però no oblidaven Catalunya: parlaven català amb els fills, els van ensenyar a ballar sardanes, celebraven l’11 de setembre, i els nens cantaven a l’orfeó del Centre Català. Perquè res no faltés, a una paret de casa seva hi van penjar un pòster de l’equip del Barça, aquell de Kubala, Basora i Manchón…
En Ramon va arribar ser el delegat de la Federació Internacional Esperantista a Xile, i no cal dir que organitzava i donava cursos i contactava amb esperantistes del país i d’arreu.
L’única cosa que trobava a faltar era poder actuar segons els seus principis i ajudar a recuperar la normalitat al seu país. Aquesta ànsia va poder més que ell, que la família i que la llibertat, el pa i la pau de què gaudia. En Ramon gastava tones de seny, però quan l’escometia la rauxa… Un dia de 1967 va anunciar a la família que tornava a Barcelona. Vuit mesos més tard van arribar la Pilar i els fills: la Virgínia amb el marit –xilè- i la nena, i el Lincoln.
Van anar a viure a Bellvitge. Tot i que havia promès a la Pilar que no es tornaria a embolicar en política, va trobar els seus companys del POUM. L’any 1975, els ‘avis’ del POUM, amb altres col·lectius, creaven el Partit Socialista de Catalunya-PSC Congrés. L’any 1978, aquest partit i d’altres van formar el Partit dels Socialistes de Catalunya, al qual en Ramon va pertànyer fins que va morir.
Al PSC hi va treballar de valent: hi donava classes de català, corregia  textos, participava en debats, on era molt escoltat… i feia el que calia en cada moment.
A finals de la dècada dels setanta va venir amb la família a viure a Castelldefels on es va integrar ràpidament, com havia fet arreu on havia anat. Un luxe per a tots nosaltres. Com no podia ser d’altra manera, va anar a la llista a les segones eleccions municipals, l’any 1983 amb el número 16… i, contràriament a totes les previsions, va sortir elegit regidor, i va treballar –i molt- a l’àrea de Cultura, on tenia la responsabilitat de l’emissora i el butlletí municipals.
L’any 1984, va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya, i només va poder prendre’n possessió, perquè va morir un mes després.

Personalitat
Totes les persones que el vam conèixer i hi vam treballar vam comprovar que en Ramon era una persona activa, que no parava mai; tenia les idees molt clares, les exposava sense embuts i les defensava amb contundència. Els seus actes eren coherents amb allò que pensava. El seu sentit de la responsabilitat passava per sobre de tot: per exemple, quan era regidor i ja estava malalt, no faltava mai a cap reunió, ni comissió, ni plenari, per malament que es trobés. Al cos se l’ha de fotre, deia.
Era una persona bona, amb un caràcter fort que no deixava passar cap injustícia, cap irresponsabilitat, cap incoherència. Era un home honest i treballador, tendre en alguns moments i feréstec en d’altres, amb experiència de persona gran i mirada d’infant, defensor de la justícia i del diàleg, i respectuós amb tots tipus de diversitat.
Era un ciutadà integrat on vivia: a Barcelona, a París, a Buenos Aires, a Santiago de Xile, a l’Hospitalet i a Castelldefels. Creia que l’educació i la cultura són el camí de la civilització, de la llibertat i del creixement intel·lectual de cada persona, de la col·lectivitat i de cada localitat.

Escriptor i poeta
Pràcticament autodidacte, en Ramon era addicte a la lectura i l’escriptura. Sabia manifestar els seus sentiments a través de la paraula, en vers o en prosa, i en català, en castellà i en esperanto.
Cal aclarir que l’esperanto no era, ni és, només una eina de comunicació, sinó també una filosofia de vida que implica la solidaritat entre els pobles, la no violència, l’amor a la natura, i en alguns casos el vegetarianisme. A l’època de què parlem també implicava sovint un ideari àcrata de caire idíl·lic i bucòlic. En paraules d’en Ramon: Els esperantistes són (som) gent convençuda que la barrera de les llengües és una de les grans dificultats perquè els homes s’estimin i s’entenguin. Són gent idealista i perseverant, i molts són intel·lectualment autodidactes, somiadors i poetes, antibabèl·lics, tenaços internacionalistes, germanívols i antiracistes, amics de les Nacions Unides, dels Drets Humans, de la llibertat i de la bonhomia.
Donava una gran importància a les paraules com a fonaments del pensament, i les feia servir d’una manera clara, eficient i bella.
Són molts els poemes que ens va deixar, que parlen d’idees, de persones, de fets, de sentiments. Era un poeta exquisit i sensible, contundent i apassionat, capaç d’expressar-se amb harmonia, per explicar-ho tot. Hi tenia una gran facilitat.
Un d’aquests poemes el va fer en una reunió el 29 de febrer de 1984, quan parlàvem de com hauria de ser Castelldefels l’any 2000. Va demanar la paraula i el va llegir, tal com l‘acabava de fer. El podeu trobar en aquest bloc, juntament amb altres poemes en castellà i en esperanto.
És evident que el nom d’una persona com ell ha de continuar a la Biblioteca, com hi ha estat des de fa 26 anys, quan es va inaugurar la BIBLIOTECA RAMON FERNÀNDEZ JURADO.
Maria Josep Udina